Avui us proposem un repàs històric i un anàlisi de la situació actual pel que fa a la gestió dels residus a Cerdanyola, concretament en el que es refereix a la zona de la Plana del Castell. No us perdeu aquest article. 

Des de finals dels anys '70, al terme municipal de Cerdanyola del Vallès van començar a proliferar-hi abocadors clandestins d'escombraries, deixalles domèstiques i industrials. Les mesures de control d'aquest fenomen, per part de les institucions, es revelaven pràcticament inexistents, mentre alguns propietaris de terrenys aprofitaven les complicitats personals i polítiques per fer negoci creant nous abocadors que posaven en perill la salut del veïnat cerdanyolenc. Un exemple d'aquestes pràctiques és l'abocador de Can Planes, a la plana del castell de Cerdanyola.

  Abocador de Can Planes, Febrer de 1981 (Foto: Albert Lázaro)

 

Durant els anys ‘79, ‘80 i ‘81, el sr. Margenat va aprofitar unes terrenys de la seva propietat (Can Planes) per crear-hi un d'aquets abocadors illegals. En complicitat amb un empresari local dedicat al món de la construcció, el sr. Puigfel, aquests delinqüents van abocar incontroladament tot tipus de residus a la zona de Can Planes, dels quals a hores d'ara encara se'n desconeix la seva naturalesa. Amb tot, hi ha indicis que fan pensar el pitjor, com ho demostra la multitud de veïns i veïnes que asseguren que en aquell temps era freqüent veure camions amb matrícula francesa que arribaven a Can Planes per abocar-hi residus desconeguts. Aquests abocaments sempre es feien de nit. Per què?

Poc després, el govern municipal decidia procedir a "convertir en abocador controlat" aquell clot ple de residus desconeguts, "transformant-lo així en un servei públic que serà adjudicat a un concessionari" [Riu Sec, març 1981]. Aparentment, l'estratègia podia semblar raonable, si no fos perquè un abocador que havia estat omplert amb residus desconeguts, per més que a partir d'aquell moment se'n controlés la brossa dipositada, mai no pot arribar a ser considerat "controlat"... almenys, mentre la naturalesa de les deixalles que hi ha dipositades continuï sent una incògnita. Finalment, i per acabar-ho d'adobar, l'adjudicatari de la concessió per a l'explotació de l'abocador fou, inexplicablement, per al sr. Margenat: el mateix delinqüent que ens havia creat el problema, seria ara el beneficiari d'una explotació "legal".

L'any 1984 l'abocador passà a ser controlat per la Corporació Metropolitana de Barcelona, fins que el ‘95 fou acabat d'omplir fins dalt amb l'aspecte que té ara. Durant aquest temps, però, l'abocador de Can Planes havia entrat en contacte, a través del subsòl, amb uns altres dos abocadors propers a la zona, estenent així els lixiviats a altres zones que, des d'un principi, es creien "controlades". Ja era massa tard; el mal estava fet.

Des del primer moment en què es conegué l'existència dels abocadors illegals, tant la premsa cerdanyolenca com la catalana es feren ressò d'aquest problema, alhora que el veïnat manifestava el seu rebuig a l'existència de l'abocador i a l'acció política del govern municipal.

La situació que tenim ara...

Quan el 2003 el projecte d'urbanització de la Plana del Castell (Centre Direccional) prenia forma a mans de l'equip de govern socialista, no es contemplava que l'àrea que ocupa l'abocador de Can Planes fos urbanitzada amb habitatges. Es tractava d'un nefast projecte urbanístic des del punt de vista ambiental, però aquell govern encara recordava l'episodi de l'abocador, motiu pel qual eren conscients de la impossibilitat d'edificar sobre el terreny de Can Planes.

A finals del 2006, i després d'anys de silenci, l'actual govern municipal (encapçalat per ICV) havia modificat el planejament urbanístic del Centre Direccional per tal de fer-lo "més sostenible". El seu concepte de sostenibilitat, pel que fa a Can Planes, consistia a fer-hi pisos al damunt, obviant l'existència dels abocadors al subsòl. Quan el 2006 tornaren a sortir lixiviats a la zona, el govern decidí aprovar la signatura d'un conveni per restaurar l'abocador. No se sabia el cost econòmic que suposaria la restauració, però ICV hi votà a favor que l'Ajuntament de Cerdanyola pagués el 20% del cost de la reparació, condemnant el veïnat a pagar per un abocador que només ha servit a interessos privats.

Per si això no fos poc, l'actual govern municipal pretén solucionar el problema "blindant" l'abocador, és a dir, tapant-lo i deixant-hi a l'interior residus orgànics i industrials en estat de descomposició. Aquesta decisió és contrària als informes tècnics, els quals aconsellen buidar-lo, sanejar-lo i reomplir-lo amb materials inerts.

És el darrer despropòsit d'una classe política mediocre que mira més pels interessos econòmics que per la salut mediambiental. Per més que es reivindiquin ecologistes i d'esquerres, han tornat a quedar en evidència.

L'argilera Elena i el negoci dels residus

Fa dècades que al bell mig de la plana del castell l'empresa Ceràmiques Sugrañes SA hi extreu argiles amb una concessió especial que, en un principi, obligava l'empresa a reomplir el clot produït per les extraccions. Davant la necessitat mostrada per l'actual equip de govern d'enllestir el Centre Direccional abans no sigui massa tard per als interessos dels seus promotors (INCASOL, Ajuntament de Cerdanyola, La Caixa, Caixa Catalunya, AGBAR i altres especuladors menors), l'ajuntament arribà a un acord amb el sr. Sugranyes per tal que aquest traslladés la seva empresa a un altre indret. La plana havia de convertir-se en un barri residencial per a classes benestants, i això resultava incompatible amb l'extracció d'argiles. Com a compensació, l'ajuntament de Cerdanyola assumia l'encàrrec de reomplir l'argilera, que rebria el nom d'Elena...

L'interès per part del govern municipal de reomplir "el clot de la Sugranyes", que és com popularment anomenem aquesta argilera, no era pas gratuït. En època socialista, el govern municipal insistia a reomplir-lo amb residus que havien de venir de l'ecoparc de Vacarisses, i que s'esperava que contindrien un 85% de residus inerts i un màxim d'un 15% d'inertitzats. En aquella època, ICV s'oposava a què el clot fos reomplert amb residus que no fossin exclusivament inerts (terres i runes), i en va fer gala, de la seva oposició. Ara bé, quan anys més tard era la mateixa ICV qui governava la ciutat, la cosa va canviar.

Amb el planejament urbanístic d'ICV, aquesta formació va començar a defensar allò que abans criticava, i començà a defensar que el clot s'omplís amb residus de l'ecoparc de Vacarisses. Cerdanyola, segons deien, havia de ser solidària amb la resta de municipis vallesans, obviant la gran quantitat d'abocadors existents a la nostra vila. El veritable interès d'ICV consistia en les indemnitzacions que l'ajuntament esperava rebre per acollir les bales d'ecoparc, oblidant allò de que "els residus admesos haurien de ser exclusivament runes i restes de la construcció".

El problema, però, se'ls va girar quan calcularen el temps que necessitarien per omplir el clot de la Sugranyes. Els residus de Vacarisses encara trigarien temps a poder arribar en les condicions fixades, i això revertia negativament en "la cirereta" del Centre Direccional, el Sincrotró, un accelerador de partícules que havia d'emplaçar-se ben a prop de l'argilera. El sincrotró havia d'estar en marxa quan abans, però això era incompatible amb la corrua de camions que havien de transportar els residus, els quals produirien un sacseig que impediria el normal funcionament de l'accelerador.

Davant d'això, ICV va resoldre emplenar el clot amb bales provinents de l'Ecoparc2 de Montcada, la composició de les quals ni de bon tros s'assembla a les esperades de Vacarisses, tal i com han denunciat reiteradament diverses entitats ecologistes. Aquestes han destapat, de forma clara i inequívoca, que l'Ecoparc2 de Montcada en cap cas pot considerar-se una planta de tractament de residus, sinó de mera transferència. Així doncs, les bales amb les quals el govern municipal pretén farcir l'argilera contenen un elevadíssim percentatge de matèria orgànica, plàstics i llaunes. Això significa que el clot de la Sugranyes, en cas d'acollir residus provinents de l'Ecoparc2, esdevindrà un autèntic abocador incontrolat. Perquè el control no és saber quantes tones de residus hi ha abocades, sinó quins materials les composen.

Una vegada més, els interessos econòmics particulars s'han imposat a les necessitats mediambientals.